Camps d'Anti-Refugi

Adrián Salcedo x Idil·li [Poetrap/Videoclip]




Hem vingut a fer coses diferents!



LLETRA ORIGINAL:
Algú obre una llauna llunyanament.
Les calàbries aixequen vol. Tot és res.
O millor, tot és tot i res és res.
L'ordre remet el record. Com ordenar un
armari i, de sobte, es mostra el fons, ocult
durant molts anys. Com aquelles biblioteques
de retir, personals, lligades als savis, després
els conservacionistes i a més, també els romàntics.
No gaudeixo els llibres escrits sota aquest segle.
Tinc una prestatgeria plena de tots ells. Voldria
cremar-la: la ciutat refugi, que s'aixeca davant meu,
calcinada parcialment colze a colze amb els vostres
cors i vísceres. Juntament amb la mare que els
va parir, que quan va parir el primer, va parir alhora
el futur últim, i així se'n va, parida ara
per ell com un record. La nostra primera
herència serà viure amb l'alegria i la satisfacció
en els seus rostres negres, que no són els nostres,
mentre nosaltres, al temps, obrim per ocasió
eterna les portes de les ànimes, que abandonen
l’asil. Gaudiran doblement ells d'aquest moment,
amb el nostre dret, i això els separarà encara
més la pell. Per ella fugen les ànimes, per ella
fa mal el foc en cremades de grau quart, a
les boqueres, en les paraules que es cremen
abans de sortir; foc diví, que ens mostres que
cremant els camps de refugi, lloc en el que
habiten moreres, malalties, fum, i tota la cultura
occidental aventallada amb orgull pels intel·lectuals,
els únics que no busquem refugi som nosaltres.
‘Què fas?’ Em pregunten. ‘Correm’. I la nostra
llum il·lumina ara. I la nostra veu l’ha pres,
un moment, l’estrèpit, mutejant qualsevol crit.
De refugis ja no n’hi hauran més. Però no
fugim. L’esperança ens impedia ser els que
viuran després; els morts ens ho agraeixen;
però nosaltres no ho som gaire, d'agraïts.